Riu_11

A Riu queia un devessall d’aigua. M’arribà la notícia al xat de les bruixes. Adela va viatjar a Brasil la nit de Cap d’Any i romandrà allà unes setmanes. De tant en tant encara fem servir aquest xat. No molt, la veritat. La mort de Simone ens havia deixat una mica desfetes. La meua fugida a la mar també va contribuir a liquidar el gintònic vespertí a l’hotel anglés. Però ara, la manera com Adela havia esmentat el que semblava un diluvi em va fer pensar: ¿eren les bruixes, les dones d’aigua? Mai havia parlat amb l’Adela d’aquest tema. El ben cert és que mai havíem disposat d’un catàleg que descrivira amb detall els nostres poders. Tampoc les nostres vulnerabilitats. Supose que un document com aquell ens hagués escandalitzat. És com si sentira la veu de Simone dient: quin horror! Sí, la vida amb instruccions era molt fastigosa. Hi estàvem d’acord Simone i jo. De sobte, una imatge va copsar la meua atenció en el passeig. L’ombra d’una bicicleta lligada a un senyal on es prohibia pescar: «Segur que és propietat de l’home que pesca en l’escullera» pensí. ¿De qui si no? ¿Per què estaria prohibit pescar mentre es permetien les sorolloses carreres de les motos d’aigua? Amb les preguntes es va trencar la màgia. «Respira, fes-li costat a la bellesa. Res importa tant». No sé qui parlava, tal volta Adela em feia de nou el mentoratge després de tants anys 😉

Rastre_10

Ha vingut l’Amanda de la seua illa i la Núria ha baixat de l’Alt Palància per estar amb mi. Les amigues saben sempre quan estas perduda. I sí, jo estic més perduda que mai. La mort de mon pare m’ha deixat una sensació de vulnerabilitat estranya. Com la que sentim les dones d’aigua un moment abans de començar a liquar-nos-en. Sé que em recuperaré perquè sempre ho he fet. Tal volta per la seua culpa. La seua confiança cega em va fer superesistent. Però des que ell s’ha marxat tot són episodis de violència que em pillen totalment desprevinguda. No sé si es que he baixat la guàrdia o què està passant. Quanta vulnerabilitat deixa la mort quan és tan a prop teu! Deia Luis, l’altre dia que estem tots perduts. Té raó, vulnerables i perduts, però ací estem. L’altra nit la Núria va dir algo que em va fer pensar. Sí, la definitiva desaparició física del rostre de mon pare és el que més em costa assumir. Senzillament ja no hi és. A sovint meynspreem aquesta realitat tan física del nostre cos, del cos dels altres. I de sobte un cos desapareix. Però deixa tot el rastre.

Comiat_9

Mon pare era un valent. Demanar la mort expressament quan la tens a la porta no és gens fàcil. Ell ho ha fet amb total transparència i sense patir un dolor insuportable. Sols amb la consciència de no voler viure el seu important deteriorament físic immobilitzat al llit amb tot el que això suposava per a la resta de la familia. Quin homenot! Deu meu! Sempre va ser un home d’avantguarda amb aparença de tio comú. Pense ara en totes les coses que m’ha dit al llarg de la nostra vida junts. En tot el grapat de reaccions seues que no s’ajustaven al que s’esperaria d’un home de la seua generació. Crec que la seua modernitat no venia de cap posició ideològica reflexionada sinó de l’estima per nosaltres i d’una certa consciència de marginalitat. Recorde ara la primera nit a l’hospital, quan sí que patia un dolor agut lleugerament minorat per l’efecte de la medicació. En arribar a l’habitació es va quedar mirant el llit buit al costat seu i em va fer un gest de complicitat: tota la seua preocupació era on dormiria aquella nit la seua filla. Li vaig dir que no ho faria però em va semblar un resum perfecte de la seua manera d’estimar-nos. Ha marxat enmig de la pluja mentre jo el plore al meu estil. Per a mi aquesta pluja és com si mon pare se n’ananara acompanyat per tota una processó de dones d’aigua, vitals, sorolloses, segures de saber com ajudar-lo a arribar al lloc on podrà descansar. Els essers humans som tant de grup que m’he trobat explicant-li en silenci totes les personetes que es trobarà allà dalt. També tinc la sensació que continuaré parlant amb ell perquè la seua empremta és queda dins de mi. T’estime pare. Continuem junts.

Hospital_8

El pare continua amb nosaltres. No sé molt bé quant és capaç d’entendre o sentir. De vegades sembla conscient i intenta parlar menejant els llavis sense èxit. Jo li dic “Tranquil, jo com que soc bruixa et puc llegir el pensament”. Sé que està dient que no vol viure així però ni ell ni jo, ni ningú, va caure en el fet que fer el testament vital abans d’entrar en un hospital és hípernecessari. Tinc la intuïció que d’aquesta n’eixirà i ja vorem com ens les arreglem. Ahir li vaig contar a Amanda el que he descobert a l’hospital: existeix un producte que s’anomena “espessidor”. L’afegim a l’aigua per a que guanye espessor i puga ser administrada amb cullereta. Em pregunte si en una situació de risc les dones d’aigua li podríem traure algun profit a aquest “espessidor”. També m’ha quedat clar que nosaltres som afortunades en un cert sentit. Per acabar amb la nostra vida com a humanes només hem d’allunyar-nos prou de la mar. No cal fer paperassa ni convèncer a ningú. Amb prou de temps lluny de la mar podem nodrir la terra. La vulnerabilitat extrema sempre té avantatges. Estic segura que mon pare pertanyia a la tribu dels homes abraçada, però mai no n’hem parlat d’això i no conec massa bé si tenen poders o vulnerabilitats ocultes. Tal volta encara tingam temps per xarrar-ho.

Pare_7

M’agrada trobar les paraules que m’ajuden a comprendre el món. I ara que mon pare està, potser, marxant, li he trobat unes per a ell: «La Gran Presència». Porte dies plorant-lo a la nostra particular manera: sense llàgrimes, cercant paraules. He repassant el que ell ha significat en la meua vida amb un nuc a l’estómac. Finalment he trobat les tres paraules que el defineixen: «La Gran Presència». Em ressonen al cap com un descobriment brutal. El més bèstia d’aquests dies ha sigut adonar-me’n que fins i tot quan jo pensava que no hi era, que jo feia la meua vida sense ell, sí hi era. Estava per tot arreu. Tota la meua vida ha discorregut sobre la seua presència perquè és d’ell d’on jo he tret aquesta extraordinària confiança en mi mateixa. No sé com va aconseguir transmetre’m, de tan xicoteta, una espenta personal tan contundent. Però ho recorde perfectament i no tenia més de tres anys. Hui el veig com un alquimista que va conseguir fer-me lliure a força de confiar en mi. Li ho vaig dir ahir al llit de l’Hospital. El plore escrivint perque les dones d’aigua no plorem. És un risc massa gran per a nosaltres.

Llàgrimes_6

Hui m’ha telefonat Celia per a dir-me que tenia ganes de plorar. Però a la segona frase ha fet un acudit i hem començat a riure. Hi ha una vulnerabilitat extrema que sempre es manifesta amb fortalesa. Pot ser escriure és la manera que Celia té de plorar. No ho sé. Jo sí que plore a sovint. Ella mai. Mai l’he vista plorar. Tornant a casa he passat pel taller on Laura fa les seues peces de vidre. La porta estava oberta i he entrat. Just en aquest moment, estava Laura treballant amb el forn. M’he quedat bocabadada mirant . Celia diu que no pot viure sense un llit d’aigua davant els ulls. A mi em fa més falta una foraca. Una nit on siga possible perdre el temps mirant com les flames et conten les sues històries.

Altiplà_5

No te n’adones que ets una dona d’aigua fins que t’allunyes de la mar. A mi en el fons m’agradaria ser més flexible. No tirar la mar en falta d’una manera tan física. O ser dues dones alhora. Si puguera ser-ne dues, una d’elles viuria, al meyns una temporada, a l’Altiplà. M’impressiona molt aquest paisatge tan groc, tan sobri, tan ressec. Tot açò ho pense mentre el tren em porta a Madrid. Amb la tardor han arribat els viatges. Tots són estades curtes, suficientment breus com perquè puga controlar el tema i mantenir-me en estat sòlid. Quan començe a sentir els primers símptomes torne a la riba i estic fòra de perill. El temps és lògic no cronològic, com deia Lacan. Així que mai sé amb total certesa quan canviaré d’estat. Tanmateix ho note amb una certa antelació. Amb una antelació, jo diria que suficient.

Sal_4

L’illa era tan xicoteta que l’olor de sal estava per tot arreu. No hi havia carrer que fugira a la immediatesa de la mar. De vegades dubtava si era la sal o la posidònia que s’amuntonava per tots els racons de la costa el que li donava a Tabarca un perfum tan particular. Potser fòra això o les nyores que encara penjaven al sol en moltes cases. La veritat és que no ho sé, però en arribar a l’illa sempre tenia la sensació que el meu olfat s’apoderava de la resta dels meus sentits i imposava la seua llei. Havia aprofitat les vacances per canviar-me de casa i aquest primer de setembre vaig estrenar un nou apartament. Està just al costat de l’hostal Masim. Celia me n’ha parlat tant d’aquesta pensió que cada dia, en tancar la consulta, quan passe per la porta, li faig a la meua amiga un pensament.

Líquides_3

Ja tenim les cases tancades de nou. Una barrera molt més real separa el dins del fora. Ara sí és interior la conversa que passa d’un costat a l’altre del meu cap. He viscut tot l’estiu amb les portes obertes de bat a bat, sense amagar res. Tanmateix ja estem de nou dins de la closca. Quan vius a soles molt de temps acabes parlant amb tu mateixa. A mi m’agrada aquesta sensació de sentir que algú em parla des de dins del cos. Parlant d’altres coses, divendres passat vaig quedar amb la meua amiga Amanda. Està a punt de partir cap a l’illa. Tal volta per això he començat a escriure sobre les dones d’aigua. Som unes quantes les que hem decidit viure a la vora líquida.

Port_2

He vist el port a ull d’ocell. Ho sé per què. Per primera vegada l’he pensat com un xicotet espai rectagular que separa la platja salvatge de la marjal, de la platja turística plena d’apartaments i terrasses. Potser Adela estiga per ací, entre les gavines que ens visiten quan no plou. Potser m’haja prestat només un instant la seua retina. Siga como siga, ha passat l’estiu i hem sobreviscut a la calor. Amb la frescoreta hi ha arribat també el silenci. És un silenci misteriós que s’apodera de les zones de platja quan s’albira la tardor.